dissabte, 13 de desembre del 2008

Tenim molt de morro, nosaltres!!!


Hi ha tot un seguit d’expressions i locucions amb el mot morro. Paraula d’origen incert, que segons ens diu el Diccionari de la Llengua Catalana, podria venir d’una base onomatopeica murr-.

Segons la primera accepció que apareix al diccionari, trobem que el morro o musell, és la part anterior sortint de la cara de certs mamífers i peixos, on hi ha la boca i els forats del nas.

Segons la segona accepció, i usat generalment en plural, trobem que el morros, poden ser els llavis, generalment usat despectivament per indicar uns llavis grossos, inflats, bruts, pintats...


I hi ha tot un seguit de locucions que empren el mot morro...

“Tenir molt de morro”, “Tenir morro”: ser un pocavergonya, ser un aprofitat.

“Pel morro”: Amb molta barra, sense esforçar-se. Sense pagar.

“Beure a morro" o "Beure al morro”: beure aplicant els llavis al broc del càntir o d'altre recipient.

“Morro a morro”: cara a cara.

“Anar-se'n amb el morro eixut”: anar-se'n insatisfet, sense haver obtingut allò que es pretenia.

“Torca't els morros”: es diu per indicar que no hi ha res més per a menjar.

“Llepar-se els morros d'una cosa”: fer-se'n un llepadits, trobar-la molt gustosa.

“Fer-se els morros lluents”: menjar molt i suculent.

“Mossegar-se els morros”: reprimir-se per no riure o per no parlar indiscretament.

“Picar-se els morros” o “Pegar-se un toc als morros”: veure's obligat a renunciar a allò que es desitjava obtenir.

“Caure de morros”: caure cap avant, pegant amb la cara a terra.

“De morros!” o “Als morros!”: exclamació de malvolença que es fa quan algú ensopega per imprudència.

“Rompre els morros” , “Fer uns morros nous a algú”, o “Inflar els morros” : pegar-li fort a la cara.

“Anar morros per terra”: esser molt treballador; escarrassar-se; esforçar-se sense profit; anar malament de negocis.

“Anar amb el morro al sòl” o “Anar amb sos morros per sa terra” (Mall.): esser molt vell i anar molt acalat.
“Anar morro per terra”: anar malament d'interessos, portar negocis per mal camí.

“Tenir una cosa al morro”, o “Tenir al morro de la porta”: tenir una cosa molt a prop.

“Fregar una cosa pels morros”: oferir-la amb molta d'insistència, importunament.

“Fotre (o clavar, o fregar...) pels morros” : retreure, tirar per la cara.

“Tenir la llet al morros”: esser molt tendre, excessivament jove.

“Esser fort de morro”, o “Esser de morro fort”: esser enèrgic i inflexible, de geni difícil de tòrcer.

“Esser prim de morro, o de morro prim”: esser llépol o molt delicat i remirat en el menjar i en altres coses.

“Esser fluix de morro”: esser massa xerraire, indiscret.

“Menjar carn de morro”: haver d'aguantar la múrria del qui està de mal humor.

“Esser del morro tort”, “Tenir el morro tort”: tenir mal geni. Estar enutjat. Estar toflat, enfadat.

“Estar de morros”: estar barallat, fer-se mala cara.

“Deixar del morro”: Deixar burlat.

“Deixar amb el morro untat”: Deixar amb la mel als llavis, deixar u a mig d’alguna cosa, frase, història, fet...



També tenim ...

Morro de flauta: extremitat d'una cosa que forma angle agut, a manera de l'extrem d'un flabiol.

Morro de vaques: botxí, qui executa les penes de mort i altres penes corporals.

Morro de bou: herba que creix amb la fulla ben plana a terra.

Morro de porc o de porcell:
a) Planta de l'espècie Urospermum Dalechampii, de fulles inferiors dentades amb el lòbul terminal molt gros, i fulles superiors un poc abraçadores i senceres o poc dentades, cabeçoles terminals i solitàries, flors grogues; abunda pels camins de Mallorca.
b) Planta de l'espècie Ranunculus ficaria (Mallorca).
c) Planta de l'espècie Ranunculus asiaticus (Mallorca).

Morro d'ovella: plantaginàcia de l'espècie Plantago lagopus, acaule, de fulles lanceolades i espigues oblongues, tomentoses. A Mallorca se'n diu peu de llebre.

Morro de vedell:
a) Varietat de pebre, de la millor classe per a confitar (Empordà).
b) Planta de l'espècie Antirrhinum majus (Masclans Pl. 159).

Morros d'espasa: peix de l'espècie Charax puntazzo (Eivissa)


I tenim el substantiu usat generalment en plural...

Morrandes: Llavis bruts. “Torcar-se les morrandes”.


Els substantius...

Morreig o morrejada, que és l’acció de morrejar o morrejar-se.

Els adjectius...
Morrotós: Que manifesta irritació o mal humor.
Morrut: que en la seua primera accepció ens ofereix...
a) Que té el morro o el musell gros.
b) Dit de la persona que té els llavis grossos i sortints, generalment usat despectivament.
c) Malcarat, usat en sentit figurat.

I el verb...
Morrejar:
1) Beure agafant amb els llavis el broc, l'aixeta, etc., per on brolla l'aigua, el vi, etc. Beveu a galet: no morregeu.
2) Acostar els animals el morro al menjar sense prendre'l.
3) Mamar l'infant sense gana prenent i deixant el pit.
4) Fer morros.
5) Besar intensament els llavis (d'algú).

El refrany: “Morros i mala cara, trauen sa gent de casa”.

I la creença popular... “Quan els gats es fregen el morro sovint, hi haurà pluja”

Així que no em queda més que dir que ...


Tenim molt de morro, nosaltres!!!


dilluns, 24 de novembre del 2008

Porno gratis? Per què no es paga per veure pornografia?

A Internet hi ha moltes, moltes, moltes, moltes pàgines dedicades a la pornografia. Jo em pregunte, per què no es paga per veure totes aquestes pàgines pornogràfiques? Evidentment tot el món, com que la gran majoria d’internautes consumin pornografia, se’m tirarà al cap, però... jo només em faig aquesta pregunta... per què no s’hi paga per veure pornografia? Quins interessos hi ha al darrere de totes aquestes pàgines gratuïtes de temàtica pornogràfica...? El que és evident és que hi ha un munt de pàgines pornogràfiques controlades per uns quants i que aquestos tenen unes altres pàgines pornogràfiques en les que sí s’ha de pagar per veure... pàgines generalment més bizarres o bèsties... properes a la pederàstia, per exemple, o on s’hi poden trobar les perversions més... cóm podria dir... més “imaginatives” o colpidores... Una altra cosa que és prou evident, és que la gent comença a publicar imatges pròpies o vídeos casolans, no necessariament pornogràfics, però si amb un punt eròtic... cosa que a mi em sembla meravellosa... És a dir... que hi ha tot un submón de sexe, pornografia, erotisme, sexualitat, del que es poden veure moltes imatges o vídeos... però del que és difícil trobar reflexions o opinions... Amb l’entrada de la internet no només hi ha una mega-revolució sexual sinó que per exemple una noia o un noi de 14 anys pot penjar un vídeo ballant amb la tanga, ficant catxondos a milers de espectadors; una cosa impensable fa només 10 anys. Jo no critique que un noi o una noia mostren les seues anques al món, amb uns balls tribals, perquè això és una manifestació cultural pròpia del humans... però hi ha un fet d’amagat... i és que a voltes aquests balls (i dic balls però hi ha milers de manifestacions eròtiques, sexuals, etc....) serveixen perquè u acabe masturbant-se i prou... i cadascú és ben lliure de fer-ho... Jo en soc un gran fetitxista... però a voltes em pregunte què suposarà aquest canvi en la mirada del sexe o la sexualitat privada, ara cada volta més pública... Abans u es masturbava imaginant una companya de classe... ara la pots veure al youtube... o altres llocs... I en pàgines totalment pornogràfiques tal volta arribes a topar-te amb una amiga teua nua, o un amic teu amb el cogombro ben dur, en fotografies “robades” dels ex o de les ex. Sorprenent... I si segueix açò... tal volta un dia els nostres fills amb 10 anys puguen veure un vídeo casolà vintage dels seus pares follant. Afectarà això la societat, o no cal preocupar-se de res donat que el món està prop a la seua fi? Aneu a saber...


diumenge, 23 de novembre del 2008

No vull sentir-vos ni glapir!

A voltes o no som conscients, o ens oblidem de la cultura lingüística dels nostres avis o dels nostres pares… fins que perdem expressions o mots…

La meua mare, acostumava a dir-nos, quan s’enutjava de debò, als meus germans i a mi, una curiosa frase “no vull sentir-vos ni glapir”. Nosaltres sabíem exactament quin era el significat d’aquesta expressió, per més que no coneixíem què era allò de glapir, però estava ben clar: no vull que digueu res; que ens callarem, que mantinguérem ben tancada la boca.

Buscant al diccionari la paraula glapir m’he trobat el següent:

Glapir

[1653; alteració de glatir]


v 1 intr Clapir.


2 tr dial 1 Agafar, el gos (la caça o el bestiar fugisser).


2 p ext Agafar (alguna persona o una cosa fugisseres o que eren cercades).

Glatir


[s. XV; del ll. glattīre 'fer lladrucs aguts els gossos', aplicat també després al batec accelerat del cor i després, translatíciament, al sentit de 'desitjar amb ànsia, delir-se per alguna cosa']

v 1 intr Bategar, el cor, amb força.


2 intr Estar agitat per la cobejança d'una cosa prohibida o feta gruar. No facis glatir el nen passejant-hi al davant amb aquesta bicicleta.

3 tr Gruar 2.


Al diccionari català-valencià-balear, apareix glapir o aglapir.

Glapir o Aglapir

v.
1. a) intr. Lladrar el ca amb crits secs, trencats i no gaire forts

b) tr. Indicar o perseguir la caça o altre animal amb lladrucs secs. Glapir darrere: glapir o lladrar un ca darrere el ca que du la caça agafada. Glapir per sa ferida: glapir el ca sense veure la caça, sinó seguint el rastre que ha deixat.
2. Motar, parlar; cast. chistar. Ningú glapia; sols les aus a la caiguda del vespre saludaven.

Escometre, moure conversa a qualcú. Se diu especialment del qui escomet una noia per festejar-la.
|| 3. Agafar (el ca) la caça o el cap de bestiar fugisser; cast. coger, alcanzar. Aquest canet que has menat, | no el trobes curt de gambals? | Si allarguen ets animals, | no en deu porer aglapir cap.
|| 4. Agafar alguna persona o cosa fugissera o que era cercada (Mall., Eiv.); cast. coger. Se treuen es fret des peus per aglapir de llevant i de ponent molts d'anyells tenres, Alcover Cont. 101. Si un que may l'han aglapit grumetjant dins cap partit.


Var. form.: clapir, glatir.

Etim.: del llatí glattīre, mat. sign. || 1, amb contaminació d'una arrel onomatopeica klapp- (cfr. l'al. klffen i el fr. glapir, mat. sign.). Cfr. Th. Braune en Zschr. r. Ph. xx, 359.

El que em va sorprendre més és que el mot glapir estava relacionat amb la caça. No sé ben bé si ma mare mantenia aquesta expressió perquè el meu avi havia estat caçador de jove, o perquè era una expressió pròpia entre la gent del meu poble. El que és segur és que la meva mare segurament no coneix el vertader significat del mot glapir, sinó que igual que els meus germans i jo entenien l’expressió (que està amb sentit figurat), ella entenia la frase i prou. Això sempre em sembla curiós; conèixer una expressió però desconèixer d’on ve aquesta expressió. És que als gossos se’ls deia, “no et vull sentir glapir”, quan es posava a fer lladrucs i era molest? I que això després es va estendre als nens? I llavors... es va fer una assimilació del lladruc del gos als crits dels nens? És estrany... però ja ens quedava calar l’expressió quan la mare ens hi mirava amb una cara seriosa i ens deia “no vos vull sentir ni glapir”. Que si hi penses, dius... dura la frase per a un nen.


dissabte, 22 de novembre del 2008

Mercé Rodoreda. La gallina.


Ahir llegia aquest petit conte, La gallina, de Mercé Rodoreda, i em va copsar terriblement. Magníficament escrit, molt rodó i inquietant. Vaig decidir-me, per això, a transcriure’l, ja que no sé ben bé si encara s’edita “La meva Cristina i altres contes”, d’on he extret el conte, d’una edició conjunta que vaig poder trobar a la Biblioteca, “Mercé Rodoreda, Obres completes 2, 1960-1966”, publicat l’any 1978, per Edicions 62. El deixe ací, per fer més fàcil que algú puga llegir-lo. La meua intenció només està en donar-lo a conèixer; no en tinc cap de benefici. Us deixe un enllaç, per si quelcom busca fer-se amb alguna obra de Mercé Rodoreda. I dit açò ací us deixe la narració, que la gaudiu!


LA GALLINA


Quan penso massa estona seguida en una mateixa cosa em ve mareig. Només estic bé quan estic sol, assegut aquí dalt, amb les cames penjant enfora, i mirant. Aquesta pedrera havia tingut molta pedra. Es va acabar. Em faig venir tanta saliva com puc i des d’aquí dalt escupo damunt de l’última pila de pedra trencada que el camió ja no va venir a buscar. Si l’escopinada cau damunt de la pila la sento caure; si va a parar a fora no sento res. De vegades no la puc ensopegar perquè fa vent. Des d’aquí veig l’estesa de barraques, el gat damunt una teulada, i, a la banda dreta, la muntanya de les escombraries. El gos ja lladra. Sempre lladra quan s’acaba la tarda, com si plorés perquè se’n va el sol. La nostra barraca és la del mig. El meu pare sempre explica que va ser la primera que es va fer aquí i que totes les altres les van anar fent al voltant. De la nostra barraca, en diu la lloca. Venien els camions aixecant pols a l’estiu i aixafant fang a l’hivern. I la pedra donava pedra. Tothom ho deia. La pedra enganxada a la muntanya tenia tres colors una mica morts: gris, groc i mangra. De la banda d’on vénen els crits del gos s’acosta un núvol amb tot un cantell esquinçat, que sembla fet de plomes. No tornaré a casa. Em quedaré a viure aquí fins que el vent m’assequi. Hi ha herbes que viuen aquí dalt fins que el vent les asseca. N’hi ha algunes que el vent desarrela i s’enduu.
Així que la meva mare es va morir ja em van venir ganes d’anar-me’n. Quan ella encara vivia, el meu pare algun vespre em deia: au, a prendre la fresca. I jo sortia i ell tancava la porta. Em quedava plantat una estona i després començava a voltar per entre les barraques; m’agradava sentir com la gent enraonava a dintre i viure la claror dels llums a les finestres, que a la nit feia molta companyia. Anava fins a la pila de les escombraries i buscava bocins de plat trencat. I llaunes de sardines. Amb els bocins de plats clavats a terra per la banda més punxent feia els camins del cementiri i les separacions. Els camins no em quedaven gaire rectes per més que m’hi mires. Les llaunes de sardines eren les caixes dels morts: les omplia d’aigua fins al mig, caçava formigues i les anava tirant a dintre. Havia començat el cementiri només amb una llauna i de mica en mica es va anar fent gran. El meu pare al cap d’una estona em cridava amb un crit molt fort; semblava que em cridés un bou. A l’hivern no voltava gens; feia massa fred, tot estava massa enfangat, i em quedava al peu de la porta. I era com si estigués a dintre: pel sorolls. Si plovia sortia amb un abric vell de cotxer, que em servia de llit, i em tapava el cap, i de vegades la cara i tot, per no sentir ni veure res. Una nit va passar un home que em coneixia i va dir sense aturar-se: quina broma, noi!
LA meva mare es deia Matilde. Quan estava de mal humor em mirava i anava remugant: no sé per què et vam fer. I quan el meu pare trigava i havia de tornar a escalfar el sopar es passava l’estona dient que no sabia què hi feien al món... Teníem una parella de conill en una gàbia baixa al costat de la barraca, a la banda on no hi havia finestra. Per la pudor. El filferro estava rovellat; hi havia dos pals trencats, vull dir dues potes, i el meu pare perquè s’aguantessin les havia reforçades amb un tros de fusta lligat amb un beta. A l’estiu, la pudor de conill entrava dintre la barraca. Els conills que ens menjàvem els matava la meva mare i jo l’havia d’ajudar. Els clavava un cop de mà de morter al clatell i quan els tenia estabornits els penjava per una pota en un clau molt gros que hi havia a un costat de l’entrada, i els travessava el coll amb un ganivet. Mentre s’anaven buidant de sang jo aguantava la tassa. Ella, aleshores, els feia un tall al voltant de les potes del darrera i estirava la pell, que anava quedant del revés, tota molla i de colors. Si quan arribava a les orelles la pell no volia seguir tallava les orelles ran del cap i amb una bona estirada la feia baixar fins a les dents. Després la penjava, perquè s’assequés, damunt la gàbia. Les mosques feien uns raïms negres damunt d’aquell blanc ratllat de venes vermelles quan la pell era tendra. Un dia, quan la meva mare estava donant fulles de bròquil als conills, se n’hi va escapar un de la gàbia, com un dimoni, deia. No el vaig trobar fins a entrada de fosc, al costat d’una barraca, de les últimes; el gat l’havia matat i només en quedava mig. La meva mare va canviar l’altre per una gallina rossa amb plomes negres a l’acabament de les ales. La cresta li queia tota cap a un costat i li tapava mitja cara. Tenia una barbarella esqueixada. Vivia tranquil•la a dintre la gàbia dels conills, i, al temps de pondre, cada dia feia un ou. Jo anava a buscar-lo així que la gallina arrencava a cantar, i la meva mare em deia que em passés l’ou per damunt els ulls, que això conservava la vista. Un dia l’ou tenia la closca tan prima que se’m va quedar als dits i rovell i clara tot va anar per terra. La meva mare va mirar la gallina que es passejava gàbia amunt i gàbia avall i va dir que necessitava calç. Una veïna, els diumenges, ens guardava l’os de la sípia, que semblava una barca blanca. La gallina el picava però va començar a fer els ous sense closca i a l’últim li van donar closques picades i se les menjava i li agradaven molt. Va tornar a fer ous amb closca, però aleshores es menjava els ous perquè s’havia acostumat a menjar closques. El meu pare de vegades s’estava una estona dret davant la gàbia i deia, tot mirant la gallina: viu de renda.
Quan la meva mare es va posar malalta, la sentia respirar des del meu racó com si em respirés ran d’orella, i les veïnes deien que la febre l’arborava. I quan va morir deien que havia pogut més la febre que no pas ella. Em va tocar fer el menjar i escombrar la barraca i anar a buscar l’aigua a la font. El meu pare estava capficat i no badava boca. A la nit el sentia regirar d’una banda a l’altra. Fins que un dia em va cridar i em va dir: vine. Em va fer lloc al seu costat i jo dormia a la banda del matalàs on hi havia el sot que la meva mare havia fet amb tants anys de dormir en aquell llit. Em costava molt de dormir, per dues coses: perquè no sabia dormir enlaire, avesat a dormir damunt l’abric de cotxer, i perquè tenia por del sot i no gosava ni respirar. Una nit, vaig plorar. El meu pare es va despertar al cap de molta estona i em va preguntar: què fas? Jo no li vaig gosar dir que el sot cremava de la febre de la meva mera i que era com si jo dormís al seu damunt, acabant-la de matar, i ell va dir: o plegues de plorar o surt a fora. I vaig sortir i m’ofegava i em vaig adormir per terra a la serena. L’endemà mateix el meu pare va agafar la gallina, va desfer la gàbia a cops de destral i es va passar tot el sopar amb la gallina a la falda: estava quieta, ho mirava tot, de vegades amb els dos ulls i de vegades amb un sol, i el meu pare li donava molles de pa i ella se les menjava. Després el meu pare em va fer anar a buscar un plat d’aigua i la va fer beure: cada vegada que s’empassava aigua estirava el coll amunt i el meu pare reia. I des d’aquell vespre el meu pare va dormir amb la gallina.
Vaig plantar sis mongetes. Tres a cada banda de la porta. La meva mare ho feia cada any. A la paret, a més a més del clau on penjava els conills per matar-los, hi havia filferros travessers perquè s’hi enfilessin les mongeteres. Les mongeteres van començar a sortir: tiraven la terra amunt i se’ls en quedava una mica a sobre com si fos un barretet. Quan el barretet els va caure, la gallina se les va menjar. Em vaig tornar a plantar i vaig fer un enreixat amb canyes de la riera. La gallina em mirava mentre el feia. De vegades s’acostava i de vegades es quedava una mica lluny, amb una pota de color enlaire. El gat que havia matat el conill era l’únic gat de les barraques i era mig salvatge. Ningú no li donava menjar perquè cacés rates. Rondava de nit. De dies dormia per les teulades. Un dia el vaig poder agafar i el vaig tancar a la barraca amb la gallina. Els marramaus del gat i l’avalot de la gallina feien escruixir. Quan van callar vaig obrir la porta; el gat va sortir corrents i la gallina se’m va tirar a sobre i em va tacar amb la sang que li rajava de la cresta.
N’hi he fet de tota mena per veure si la podia fer marxar de casa, però no m’ha servit de res. Petita, petita, crida el meu pare d’un tros lluny quan torna de la feina. Ella l’espera, entren a dintre junts i ell li dóna fulles de col que li regala un company de l’obra. Ahir a l anit preníem la fresca a fora. Les mongeteres ja han crescut i floreixen. El meu pare es va posar la gallina a l’espatlla i li anava dient amb una veu prima: menja flors, menja. Després es va asseure, em va dir que preparés el sopar i que volia una ceba a l’amanida. No tenia cap ceba i vaig anar a manllevar-ne una a casa d’aquella veïna que ens havia donat barques de sípia quan la gallina feia els ous sense closca. Era molt fosc i no es podia respirar de tanta calor. Vaig tornar arrossegant els peus per fer carreteres a la pols i de tant en tant m’aturava a mirar el cel perquè ja estava tip de tot plegat. El cel era diferent d’altres vegades, espès i baix, amb una mena d’estrelles que brillaven poc. Abans de tombar el cantó de la barraca vaig sentit la veu del meu pare com si enraonés amb algú. Em vaig aturar. No entenia què deia. Em vaig acostar una mica més i vaig treure el cap enfora. El meu pare tenia la gallina a la falda, li passava la mà per l’esquena i li anava dient, baixet: Matilde, Matilde... la gallina era com una ombra tranquil•la... Em van passar les ganes de tornar a casa. Només tinc ganes d’estar sol, de no pensar, i d’escopir.

dijous, 20 de novembre del 2008

L'home manuscrit, de Manuel Baixauli. L'hora del lector, al 33.


Ser valencià i viure a València ja no és cap impediment per poder veure la TV3. Fa dos setmanes vaig aconseguir tornar a veure (amb més o menys dificultats) la programació de la televisió pública catalana. De fet l’únic, una volta desaparegué TV3 del televisor de ma casa, l’únic canal que veia era Cuatro, per alguna sèrie interessant, i a les noticies amb Gabilondo. Duc com un mes que quasi ni el fique, el televisor, en marxa. Ara puc veure TV3, canal 33, K3, TVCI, a l’ordinador, per Internet. Puc veure el programa d’humor Polònia, i L’hora del lector. No sé si al Canal 9 hi haurà algun programa similar... però la veritat és que no m’abelleix molt ficar Canal 9. L’última cosa que vaig veure va ser una entrevista que li feien a la presidenta de l’Acadèmia de la Llengua Valenciana i em vaig ficar mal.

A l’hora del lector, que es passa al 33, va ser on vaig trobar una entrevista que li feien a Manuel Bauxauli. Havia sentir parlar del escriptor de Sueca, un amic s’estava llegint “L’home Manuscrit” i en va parlava bé de la novel•la, però no va ser fins després de veure l’entrevista que el presentador Emili Manzano li feia a Manuel Baixauli.

Va ser acabar l’entrevista i vaig anar corrents a la llibreria, però no el tenien, a La Casa del Llibre. Com que era de nit, vaig pensar anar a buscar-lo al matí següent, però com que treballava quan vaig arribar a les dos la llibreria estava tancada. De camí cap a casa tenia la FNAC, però em semblava impossible que estigués el llibre (en les prestatgeries de la FNAC de València deuen haver uns 40 llibres en valencià, i 20 d’ells són els mateixos, traducció d’algun best seller americà, no diré els que hi ha de teatre perquè és una vergonya). Bé, doncs vaig trobar, curiosament, el llibre de Baixauli, encara que no en el lloc que li pertocava per ordre alfabètic; vaig tenir sort. De camí cap a casa ja anava llegir-lo. Em concentra molt caminar per llegir. Fa un parell d’hores que he acabat el llibre i he de dir que m’he quedat fascinat. Al llibre hi ha una frase sublim: el confort és la mort. I una altra que fa referència a la música, però podria ben bé ser la marca poètica, la manera d’escriure de Baixauli: “La música exquisida: la millor amiga del silenci, qui millor el tracta, qui més se li assembla.”
Això és el que fa Baixauli ser exquisit en cada paraula que escriu, just en les frases, amb els elements que juga. És precís. Treu la palla. Hi ha un moment que hi ha un personatge que diu: escriure un llibre curt però il•limitat. I això és L’home manuscrit, una novel•la curta (en l’edició que jo tinc, Proa, 2008, 3ª ed., no arriba a les 210 pàgines), amb uns personatges que ja no deixen de poblar la teua ment, una volta has tancat el llibre.
Així que he d’alegrar-me, i molt, per haver aconseguit tornar a veure la TV3 (que jo mirava de nen amb la meua iaia, amb el Magnum i el Perry Mason), i haver llegit aquesta petita obra estranya i entranyable tan magnífica i d'un finil tan rodó.

Deixe l’enllaç a l’entrevista que li van fer a Manuel Baixauli al programa L’hora del lector.

20-N 2008. Manifestació massiva dels universitaris valencians contra el Procés de Bolonya

El que fa quasi un mes semblava cosa de bojos, tancar-se a les facultats de Filosofia, Geografia i Història i Filologia, avui s’ha demostrat que els estudiants han anant prenen consciència de la problemàtica que suposa la implantació del Pla de Bolonya. Arreu de l’estat espanyol s’havia convocat la vaga i la manifestació, però ha estat a Barcelona i a València on ha hagut una major resposta.

Segons les Assemblees d’estudiants, a València, hi havia 15.000 manifestants, mentre que les fonts policials parlaven de 3.000. A mi em sembla que 15.000 no hi havia, tal volta unes 5.000, però més de 3000 segur. I a diferència de la manifestació del dijous, poc més de cent estudiants, la d’avui ha estat tot un èxit (no ha hagut cap ferit, com sí ha ocorregut a Barcelona, per exemple), amb un munt de joves cridant a viva veu protesten contra el que creuen ofegarà la universitat dins el capitalisme i les empreses, fent l’educació més elitista.

Amb l’augment de la càrrega lectiva, als estudiants se’ls farà més difícil compaginar treball i estudi (i molts, cal recordar, no tenen uns parents rics o simplement uns pares que puguen pagar una carrera al fill o a la filla). A més, de l’eliminació d’algunes carreres “minoritàries” (i ja es sap quines perillen, les d’humanitats, filologia, filosofia... és a dir les que sembla que no serveixen per a res, les que sembla que no produeixen).

Siga com siga, els valencians han d’estar contents, els estudiants valencians han d’estar contents d’ells mateixos perquè han sabut no quedar-se en silenci com tantes altres vegades. Això sí, i dins del meu pensament, ha faltat més soroll, tot i que dins de la manifestació hi havia una colla de tambors que animaven els estudiants. També alguna bengala, i una petita foguerada al inici de la manifestació. S’ha mirat molt de fer el recorregut d’una manera molt civilitzada. Fins i tot es podia veure algú que duia una bossa nugada a la cintura amb pots de cervesa buits, per no deixar-los pel carrer.



Per contra, trobe que ha estat una llàstima que la majoria dels crits de protesta que s’escoltaven eren en castellà (per exemple: ”no nos mires, únete” o “la puta, la puta, la puta de bolonia, yo tenia una carrera y Bolonia me la quitó”, i no entenc perquè, ja que a les aules trobes que la majoria de gent parla valencià. Això sí, en arribar a la Plaça de Manises el manifest s’ha llegit en valencià. La llàstima és que de tanta gent que hi havia no tots ho podien veure. Ací s’ha notat una mica la falta d’organització, perquè s’hagués pogut aconseguir que tothom entrés a la plaça abans de dir la protesta.

També anava una petita banda de musics, entre les primeres pancartes, que tret de tocar La manta al Coll, i alguna altra, han acabat tocat, no sé ben bé, si fent burleta o simplement per animar “por la puerta de Alcalà, con la falda almidonà”, que no entenc molt bé a què venia.

Però bé, almenys, s’ha fet festa dins el marc de la protesta, i la gent s’ha unit; una cosa que semblava molt impensable fa un mes, quan a les parets de la facultat apareixien paperasses pintades amb un rotolador amb allò de “La Universitat es ven, raó: el rector” o “No a Bolonya”.

Amb tot, felicitats a tots aquells que han organitzat la manifestació, i a tots aquells que han participat, no només estudiants, també s’han pogut veure professors, sobre tot alguns de Filosofia.

Sembla que la jove mentalitat valenciana està canviant un poc, i és capaç de protestar i unir-se per combatre un enemic comú.

Una altra cosa a destacar és que per fi Canal 9 ha reaccionat i ha enviat una camareta per gravar l’acte. I que després l’ha ficat a la pantalla, encara que només uns segons.

Ací deixe alguns vídeos i algunes imatges, i també alguns enllaços per tenir més informació respecte al tema.













per llegir el manifest conjunt de les assemblees aquí