Ahir llegia aquest petit conte, La gallina, de Mercé Rodoreda, i em va copsar terriblement. Magníficament escrit, molt rodó i inquietant. Vaig decidir-me, per això, a transcriure’l, ja que no sé ben bé si encara s’edita “La meva Cristina i altres contes”, d’on he extret el conte, d’una edició conjunta que vaig poder trobar a la Biblioteca, “Mercé Rodoreda, Obres completes 2, 1960-1966”, publicat l’any 1978, per Edicions 62. El deixe ací, per fer més fàcil que algú puga llegir-lo. La meua intenció només està en donar-lo a conèixer; no en tinc cap de benefici. Us deixe un enllaç, per si quelcom busca fer-se amb alguna obra de Mercé Rodoreda. I dit açò ací us deixe la narració, que la gaudiu!
LA GALLINA
Quan penso massa estona seguida en una mateixa cosa em ve mareig. Només estic bé quan estic sol, assegut aquí dalt, amb les cames penjant enfora, i mirant. Aquesta pedrera havia tingut molta pedra. Es va acabar. Em faig venir tanta saliva com puc i des d’aquí dalt escupo damunt de l’última pila de pedra trencada que el camió ja no va venir a buscar. Si l’escopinada cau damunt de la pila la sento caure; si va a parar a fora no sento res. De vegades no la puc ensopegar perquè fa vent. Des d’aquí veig l’estesa de barraques, el gat damunt una teulada, i, a la banda dreta, la muntanya de les escombraries. El gos ja lladra. Sempre lladra quan s’acaba la tarda, com si plorés perquè se’n va el sol. La nostra barraca és la del mig. El meu pare sempre explica que va ser la primera que es va fer aquí i que totes les altres les van anar fent al voltant. De la nostra barraca, en diu la lloca. Venien els camions aixecant pols a l’estiu i aixafant fang a l’hivern. I la pedra donava pedra. Tothom ho deia. La pedra enganxada a la muntanya tenia tres colors una mica morts: gris, groc i mangra. De la banda d’on vénen els crits del gos s’acosta un núvol amb tot un cantell esquinçat, que sembla fet de plomes. No tornaré a casa. Em quedaré a viure aquí fins que el vent m’assequi. Hi ha herbes que viuen aquí dalt fins que el vent les asseca. N’hi ha algunes que el vent desarrela i s’enduu.
Així que la meva mare es va morir ja em van venir ganes d’anar-me’n. Quan ella encara vivia, el meu pare algun vespre em deia: au, a prendre la fresca. I jo sortia i ell tancava la porta. Em quedava plantat una estona i després començava a voltar per entre les barraques; m’agradava sentir com la gent enraonava a dintre i viure la claror dels llums a les finestres, que a la nit feia molta companyia. Anava fins a la pila de les escombraries i buscava bocins de plat trencat. I llaunes de sardines. Amb els bocins de plats clavats a terra per la banda més punxent feia els camins del cementiri i les separacions. Els camins no em quedaven gaire rectes per més que m’hi mires. Les llaunes de sardines eren les caixes dels morts: les omplia d’aigua fins al mig, caçava formigues i les anava tirant a dintre. Havia començat el cementiri només amb una llauna i de mica en mica es va anar fent gran. El meu pare al cap d’una estona em cridava amb un crit molt fort; semblava que em cridés un bou. A l’hivern no voltava gens; feia massa fred, tot estava massa enfangat, i em quedava al peu de la porta. I era com si estigués a dintre: pel sorolls. Si plovia sortia amb un abric vell de cotxer, que em servia de llit, i em tapava el cap, i de vegades la cara i tot, per no sentir ni veure res. Una nit va passar un home que em coneixia i va dir sense aturar-se: quina broma, noi!
LA meva mare es deia Matilde. Quan estava de mal humor em mirava i anava remugant: no sé per què et vam fer. I quan el meu pare trigava i havia de tornar a escalfar el sopar es passava l’estona dient que no sabia què hi feien al món... Teníem una parella de conill en una gàbia baixa al costat de la barraca, a la banda on no hi havia finestra. Per la pudor. El filferro estava rovellat; hi havia dos pals trencats, vull dir dues potes, i el meu pare perquè s’aguantessin les havia reforçades amb un tros de fusta lligat amb un beta. A l’estiu, la pudor de conill entrava dintre la barraca. Els conills que ens menjàvem els matava la meva mare i jo l’havia d’ajudar. Els clavava un cop de mà de morter al clatell i quan els tenia estabornits els penjava per una pota en un clau molt gros que hi havia a un costat de l’entrada, i els travessava el coll amb un ganivet. Mentre s’anaven buidant de sang jo aguantava la tassa. Ella, aleshores, els feia un tall al voltant de les potes del darrera i estirava la pell, que anava quedant del revés, tota molla i de colors. Si quan arribava a les orelles la pell no volia seguir tallava les orelles ran del cap i amb una bona estirada la feia baixar fins a les dents. Després la penjava, perquè s’assequés, damunt la gàbia. Les mosques feien uns raïms negres damunt d’aquell blanc ratllat de venes vermelles quan la pell era tendra. Un dia, quan la meva mare estava donant fulles de bròquil als conills, se n’hi va escapar un de la gàbia, com un dimoni, deia. No el vaig trobar fins a entrada de fosc, al costat d’una barraca, de les últimes; el gat l’havia matat i només en quedava mig. La meva mare va canviar l’altre per una gallina rossa amb plomes negres a l’acabament de les ales. La cresta li queia tota cap a un costat i li tapava mitja cara. Tenia una barbarella esqueixada. Vivia tranquil•la a dintre la gàbia dels conills, i, al temps de pondre, cada dia feia un ou. Jo anava a buscar-lo així que la gallina arrencava a cantar, i la meva mare em deia que em passés l’ou per damunt els ulls, que això conservava la vista. Un dia l’ou tenia la closca tan prima que se’m va quedar als dits i rovell i clara tot va anar per terra. La meva mare va mirar la gallina que es passejava gàbia amunt i gàbia avall i va dir que necessitava calç. Una veïna, els diumenges, ens guardava l’os de la sípia, que semblava una barca blanca. La gallina el picava però va començar a fer els ous sense closca i a l’últim li van donar closques picades i se les menjava i li agradaven molt. Va tornar a fer ous amb closca, però aleshores es menjava els ous perquè s’havia acostumat a menjar closques. El meu pare de vegades s’estava una estona dret davant la gàbia i deia, tot mirant la gallina: viu de renda.
Quan la meva mare es va posar malalta, la sentia respirar des del meu racó com si em respirés ran d’orella, i les veïnes deien que la febre l’arborava. I quan va morir deien que havia pogut més la febre que no pas ella. Em va tocar fer el menjar i escombrar la barraca i anar a buscar l’aigua a la font. El meu pare estava capficat i no badava boca. A la nit el sentia regirar d’una banda a l’altra. Fins que un dia em va cridar i em va dir: vine. Em va fer lloc al seu costat i jo dormia a la banda del matalàs on hi havia el sot que la meva mare havia fet amb tants anys de dormir en aquell llit. Em costava molt de dormir, per dues coses: perquè no sabia dormir enlaire, avesat a dormir damunt l’abric de cotxer, i perquè tenia por del sot i no gosava ni respirar. Una nit, vaig plorar. El meu pare es va despertar al cap de molta estona i em va preguntar: què fas? Jo no li vaig gosar dir que el sot cremava de la febre de la meva mera i que era com si jo dormís al seu damunt, acabant-la de matar, i ell va dir: o plegues de plorar o surt a fora. I vaig sortir i m’ofegava i em vaig adormir per terra a la serena. L’endemà mateix el meu pare va agafar la gallina, va desfer la gàbia a cops de destral i es va passar tot el sopar amb la gallina a la falda: estava quieta, ho mirava tot, de vegades amb els dos ulls i de vegades amb un sol, i el meu pare li donava molles de pa i ella se les menjava. Després el meu pare em va fer anar a buscar un plat d’aigua i la va fer beure: cada vegada que s’empassava aigua estirava el coll amunt i el meu pare reia. I des d’aquell vespre el meu pare va dormir amb la gallina.
Vaig plantar sis mongetes. Tres a cada banda de la porta. La meva mare ho feia cada any. A la paret, a més a més del clau on penjava els conills per matar-los, hi havia filferros travessers perquè s’hi enfilessin les mongeteres. Les mongeteres van començar a sortir: tiraven la terra amunt i se’ls en quedava una mica a sobre com si fos un barretet. Quan el barretet els va caure, la gallina se les va menjar. Em vaig tornar a plantar i vaig fer un enreixat amb canyes de la riera. La gallina em mirava mentre el feia. De vegades s’acostava i de vegades es quedava una mica lluny, amb una pota de color enlaire. El gat que havia matat el conill era l’únic gat de les barraques i era mig salvatge. Ningú no li donava menjar perquè cacés rates. Rondava de nit. De dies dormia per les teulades. Un dia el vaig poder agafar i el vaig tancar a la barraca amb la gallina. Els marramaus del gat i l’avalot de la gallina feien escruixir. Quan van callar vaig obrir la porta; el gat va sortir corrents i la gallina se’m va tirar a sobre i em va tacar amb la sang que li rajava de la cresta.
N’hi he fet de tota mena per veure si la podia fer marxar de casa, però no m’ha servit de res. Petita, petita, crida el meu pare d’un tros lluny quan torna de la feina. Ella l’espera, entren a dintre junts i ell li dóna fulles de col que li regala un company de l’obra. Ahir a l anit preníem la fresca a fora. Les mongeteres ja han crescut i floreixen. El meu pare es va posar la gallina a l’espatlla i li anava dient amb una veu prima: menja flors, menja. Després es va asseure, em va dir que preparés el sopar i que volia una ceba a l’amanida. No tenia cap ceba i vaig anar a manllevar-ne una a casa d’aquella veïna que ens havia donat barques de sípia quan la gallina feia els ous sense closca. Era molt fosc i no es podia respirar de tanta calor. Vaig tornar arrossegant els peus per fer carreteres a la pols i de tant en tant m’aturava a mirar el cel perquè ja estava tip de tot plegat. El cel era diferent d’altres vegades, espès i baix, amb una mena d’estrelles que brillaven poc. Abans de tombar el cantó de la barraca vaig sentit la veu del meu pare com si enraonés amb algú. Em vaig aturar. No entenia què deia. Em vaig acostar una mica més i vaig treure el cap enfora. El meu pare tenia la gallina a la falda, li passava la mà per l’esquena i li anava dient, baixet: Matilde, Matilde... la gallina era com una ombra tranquil•la... Em van passar les ganes de tornar a casa. Només tinc ganes d’estar sol, de no pensar, i d’escopir.
.JPG)
Entrades
